La cursa d'Oriol Pujol

Oriol Pujol és un aficionat de les curses de fons i, com si adoptés la mateixa mentalitat a la política, ara intenta superar un esglaó més, després de l'arribada al nucli dur de Convergència. Com si, ara, es trobés al quilòmetre 25 de la seva marató política. De moment, té cada vegada més pes en un partit que intenta estructurar-se a l'oposició a causa de les aliances de les esquerres, que li han tornat a demostrar que amb les victòries electorals no n'hi ha prou per governar. Per aquest motiu, no són temps fàcils per a Convergència, després del llegat de l'expresident Pujol i el viatge de coalició amb Unió. Un bipartidisme que, a l'oposició, pateix les diferències i les fa públiques.

Oriol Pujol és l'únic fill de l'expresident que es dedica a la política i això té un preu. És evident que li aporta un plus, però també l'inconvenient de ser sempre comparat. Intenta combinar el seny i la rauxa amb la visió de qui ha de planificar amb calma el present i el futur del partit al costat d'Artur Mas. I tot i ser a l'oposició, té la sensació que el partit passa un filtratge i que no cal accelerar-se amb trencaments innecessaris. Però les ànsies de voler governar queden paleses quan evoca la figura de Jordi Pujol. Admet els errors i les virtuts del passat més recent i es posa com a fita les properes eleccions del país per veure si, a la tercera, va la vençuda. És l'objectiu i la ratlla final de la cursa per després aturar-se i valorar els nous reptes personals. Mentrestant, hi haurà els obstacles de ser a l'oposició, cohesionar el lideratge de Mas, gestionar els pactes amb Unió i vetllar pel Nou Estatut.

Girona, 9 de maig de 2008

L'independent López Tena

Alfons López Tena s'ha convertit en un conferenciant estimulador de masses en temps de crisi ideològica. López Tena aposta per la no dependència de Catalunya de l'Estat espanyol i ho argumenta sense frens mentals i amb atreviment. Per això el seu discurs cada vegada té més adeptes i persones que busquen una alternativa a la calma dels partits polítics. Mentre CiU i ERC es disputen la catalanitat del nostre país, la societat busca alliberar-se de la dependència que suposa votar a canvi de pactes de peix al cove, com passava antigament, i ara de l'Entesa però amb José Montilla de president.

López Tena pretén sacsejar i ho aconsegueix perquè arrisca i d'aquesta manera pot arribar amb més facilitat a l'interlocutor. És crític amb la política i amb la justícia i aquesta visió transversal li permet abonar-se encara més en la raó. Té confiança i fe en Catalunya. I té ganes d'avançar per la dreta als partits polítics catalans que per culpa del poder d'un Estat i l'establishment econòmic moltes vegades no poden fer ni un pas perquè l'autodeterminació progressi al nostre país. La prova que referents com López Tena tene discurs és que cada vegada hi ha més plataformes independents que agrupen i mouen als ciutadans.

Francesc Homs i la cruïlla de CiU

Francesc Homs va deixar constància de la cruïlla en què es troba Convergència i Unió en aquest inici de segle. La federació ve de governar el país 23 anys consecutius amb el lideratge de Jordi Pujol, però d'ençà el 2003 els pactes entre els partits de l'esquerra han generat dos tripartits: primer amb Pasqual Maragall i, ara, amb José Montilla. I CiU ha passat per convulsions internes que no li han estat fàcils d'assimilar. Per una banda, històrics que han abandonat el vaixell i, per l'altra, la semi ruptura amb Unió. I a més, amb la influència de l'expresident i el rol que ha d'afrontar el seu lider. Però tot i això, un dels homes forts del partit analitza amb fredor la situació actual i mira el futur amb esperança, tot confiant en què el partit resisteixi en les eleccions generals del 2009.

No veu grans canvis per a les eleccions del 9-M i, mentre va raonant el moment actual, deixa entreveure que el partit ja ha anat mediants els diferents plans: pactar amb el PP, pactar amb el PSOE i no pactar. I faci el que faci CiU sempre tindrà seguidors i detrectors, en un moment en què la política no gaudeix de bona salut. Homs n'és conscient, però no rebutja debilitar encara més el sistema que alimenta la nostra democràcia. Apel·la al futur per donar resposta al repte de país i s'il·lusiona parlant de la nova casa gran del catalanisme. El futur de CiU passa per aglutinar idees, esperances i més catalanisme, però de moment, l'esquerra li domina la situació. I la prova és que cal arriscar i buscar projectes que, tot i les crítiques, els seus impulsors confien en transformar-los en realitat. Tot i la crisi econòmica, el caos de les infraestructures, el cansament de la societat, la davallada de la construcció i el bipartidisme entre el PP i el PSOE arreu de l'Estat. I amb vista el 9-M deixa entreveure que Andalusia serà crucial, com també ho és la pugna entre mitjans d'àmbit estatal que cada vegada són més partidistes. Homs, amb serenor, confia en teixir país i reconstruir. Per això necessita temps i ell, com a nou valor del partit, és un factor que, de moment, en té.

Girona, 18 de gener de 2008

Pedro Martínez, cent per cent entrenador

L'entrenador de l'Akasvayu Girona, Pedro Martínez, afronta una temporada complicada a Girona però al mateix temps un repte il·lusionant per respondre a un projecte. La breu era Pesic va finalitzar amb èxit, un títol europeu important i la consagració d'una plantilla amb jugadors important. Potser Girona ha tocat sostre però, de moment, l'entrenador barceloní té l'ambició que aquest any no sigui d'impàs. Ha sabut guanyar-se aquesta oportunitat, com abans va fer a Vitòria amb el Tau i a Madrid, amb l'Estudiantes, però sense arribar a completar els objectius.

Girona no és un club fàcil i Pedro Martínez ho sap. Viu intensament el bàsquet i el caràcter tranquil i calmat que transmet, reconeix que es transforma quan entra al vestidor. Té una plantilla compensada però sense grans fitxatges, encara que lloa Marc Gasol i el futur que l'espera a l'NBA. El tècnic de l'Akasvayu té la sort de trobar-se en un dels clubs amb aspiracions de l'ACB, un repte que cada vegada està menys destinat als entrenadors catalans i espanyols, ja que la majoria aposten per professionals europeus. Però Pedro Martínez no vol decebre a l'home que va confiar en ell, que és Antoni Maceiras. Tots dos formen un tàndem que espera completar una gran temporada a Girona i sempre amb l'esperança de tenir tot el suport possible de l'entorn per completar un bon any. Pel que fa la plantilla, amb Gasol i Middleton a l'equip i les seves conviccions, Pedro Martínez considera que ja es pot sentir afortunat. Per tant, l'esperança en la progressió requereix suport de tot tipus. Així doncs... sort!

Girona, 28 de desembre de 2007

La pedagogia de Carles Folguera

El director de La Masia del FC Barcelona té més responsabilitat de la que pugui semblar més enllà de tot el soroll mediàtic que pugui gererar un club de fama mundial com el Barça. Carles Folguera és el màxim responsable del laboratori de jugadors del Barça, on la fama, els diners i l'èxit són a només pocs metres de les seves vides. És un conjunt de joves que s'han seleccionat perquè ja tenen un do innat. Per tant, estan encaminats a ser els futurs ídols de l'afició blaugrana.

Però més enllà del futbol, Folguera té molt clara la pedagogia que cal transmetre perquè el condicionen la seva experiència com a jugador d'hoquei sobre patins i la seva formació professional. Dos factors essencials. Per això, prioritza l'educació i els valors a un joves que potser amb tretze, catorze i quinze anys encara no ho valoren prou per la gran força mediàtica que genera el club. Però de portes endins, Folguera els parla de tu a tu i només als joves sinó als pares i les famílies, que també són molt importants. És un moment crucial en les seves vides i no sempre tots tindran la sort d'arribar al primer equip. Alguns s'ho mereixeran i no ho aconseguiran i d'altres, s'hauran de conformar en jugar en altres clubs. Però tot i això, La Masia continuarà desenvolupant la seva tasca encara que en un futur no sigui a tocar l'Estadi i s'hagi d'anar a una seu més nova i moderna. Seran els nous temps, però els mateixos valors de sempre. I Folguera és fidel a la seva convicció de la formació humana. El Barça pot estar tranquil. perquè té un professional exigent i noble.

Girona, 22 de novembre de 2007

L'elegància de Xavier Pomés

No és fàcil oblidar que Xavier Pomés va ser un dels consellers més valorats de la darrera època de govern de Convergència i Unió a la Generalitat. Però acabada la llarga etapa governamental, va dir prou -res de Parlament- i va decidir tornar a la vida professional. Potser, fins i tot, ara recorda amb calma que de les tres ofertes que va rebre es va decantar per la més impensable: ara és el director de la Cúria Provincial de l'Àrea Assistencial i de Cooperació de l'Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu. De la política, va ser un adéu sense termes mitjos. Per això, va posar èmfasi quan va recordar que de la política cal saber retirar-se a temps. Una premissa que sembla una utopia a causa dels anhels de poder.

Pot valorar amb la màxima llibertat el llegat de CiU, com pot fer-ho del mandat de Pujol, de l'executiu de Maragall i de l'actual de Montilla. En global, és crític però respectuós. És elegant però exigent. Estil Pomés convertit en mètode. Quan recorda les seves etapes com a conseller dóna la sensació que encara revisqui com i quina és la millor manera per planificar el país. Defuig de la demagogia i se centra en la competivitat, un factor que troba a faltar a Catalunya perquè el nostre país avanci amb més empenta. És la perspectiva de qui viatja arreu del món constantment i té més possibilitats de comparar, distanciar-se, i radiografiar-nos amb més exactitud.

Girona, 19 d'octubre de 2007

La nova Convergència de Felip Puig

El Portaveu del Grup Parlamentari de CiU, Felip Puig, va repassar les recents eleccions municipals i ho va fer amb l'esperança que ha obtingut el seu partit després del 27-M. Es podria analitzar que Convergència va resistir i manté les credencials. Optimista amb el procés de canvi que està patint el país, analitza el passat, present i futur del partit i Catalunya amb la convicció que el catalanisme necessita projectar-se sense polítiques fictícies i populistes. El número 2 d'Artur Mas és un patriota convençut, encarna l'oposició més directa contra el Partit Socialista i parla sense embuts de la "travessa del desert". Valora amb respecte i reconeixement l'etapa de Jordi Pujol i defensa els resultats de Mas, tot i que no hagi pogut governar el país.

Actuar a la sala de màquines li permet tenir les dades que el fan parlar amb més fredor del panorama actual i la seva esperança es barreja amb dosis de crítica contra el tripartit i la gestió de Zapatero. El futur de coalició amb Unió, la fi de la treva d'ETA, Sarkozy i la Unió Europea, també tenen el seu pes dins la conversa. La convicció el du a parlar amb vehemència, com si sense voler-ho encarnés el que li està passant al seu partit: tot i aconseguir l'1-N un gran resultat, CiU no governa. Dins d'aquest xoc, desacredita el tripartit, rebaixa el perfil de Montilla i rebutja la venda a l'espanyolisme d'ERC. En el seu anàlisi hi entra una Catalunya tranquil·la, que giri al centre -l'espai que vol anhela tot govern-, que s'esforci per innovar, molt més catalanista i que aprengui dels errors del passat per forjar els grans somnis del segle XXI, que són la grandesa d'un país.

Girona, 15 de juny de 2007